Ens afecta la falta de presència dels pares a la infància?

Ens afecta la falta de presència dels pares a la infància?

Sí, afecta. I com?

Una desvaloració en forma de ferida emocional interna, inconscient, però que modula el comportament i la personalitat de la persona que ho viu sense saberho.

Les generacions que han nascut abans del 2000 aproximadament, vénen d’uns pares que han rebut un llegat d’uns pares que van viure la postguerra, amb un missatge molt clar generacional: “No vull que pateixin el que nosaltres vam patir, la gana”

El missatge transmès inconscientment era de supervivència, i per això, aquestes generacions i la majoria de pares, han estat directament involucrats en generar i generar recursos perquè els seus fills/es no els faltés de res.

I encara dura, la majoria encara estem sent “esclaus” d’aquestes dinàmiques inconscients de tenir i acumular. Treballar i treballar, ocupats en tenir, el fer… Aquesta pandèmia ens ha ajudat a veure que no cal tant, oi?

Sí, els infants durant la infància fins els 12 anys, no entenen ni poden entendre encara que aquests pares els hi estan donant el millor que poden i saben a través de què no els falti de res. Però què passa, si no hi ha qualitat en la relació emocional i suficient temps destinat a la presència i reconeixement d’aquests infants, el resultat serà la ferida de la desvaloració que gravaran sense saber-ho dins.

Ni bo ni dolent, estem evolucionant cap a una altra manera de relacionar-nos més basada en la igualtat, en el reconeixement de la potencialitat del futur adult que se l’acompanya des de les seves potencialitats i reforçant aquelles que ho són menys.

Cal més l’encontre des de l’adult que parla a un futur adult, des d’aquesta consciència que és respectuosa i igualitària, que no utilitza el paper ni de pare ni de mare per “manar” sense coherència aquest infant que ho grava tot i després reproduirà.

Els fills i filles són els nostres millors miralls d’allò que encara ens cal posar atenció, els millors mestres per aprendre a llimar aquelles arestes que portem inconscientment apreses, perquè ells i elles, rebin el millor llegat amb aquests encontres farcits de qualitat.

Seguim, que és un camí que no acaba, però que a mesura que el caminem més conscientment, cada vegada és més i més gustós de Viure!!

Abraçada! I content que hi siguis.

Oriol
🌞🌞🌞

Si vols una mica més… “El Amor nunca es sufrimiento”

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email