Quan a un nen se li mor el pare/mare

És millor o pitjor informar els nens de la malaltia que pot tenir el seu pare i mare i que l’està portant en la mort?
Quina de les dues opcions tindrà més conseqüències negatives pel Nen en el futur, informar del que està passant, o voler-lo “protegir” sense explicar-li la veritat?
Sens dubte que té més repercussió psicològica que el nen no hagi pogut acomiadar-se, plorar en el pit de la mare/paro, expressar la tristesa, ràbia…
Són moments més que difícils i complicats de poder gestionar i tothom fa el millor que pot i sap, a la vegada, és important saber que pel nen el pare i la mare són el seu únic univers que existeix.
Si un dels dues marxa sense que pugui entendre el perquè ni acomiadar-se, inconscientment el nen grava que aquell pare/mare l’han abandonat. No pot posar paraules encara, la ment infantil no pot comprendre la seva marxa, però molt pitjor és que s’ho trobi de cop i no se li expliqui res de res o relats fantasiosos.
Bé clar també que com més cap als dotze més clares poden ser les paraules i que si és dels 5-6 per a baix hi ha llibres i metàfores perquè el nen pugui integrar de les millors maneres aquests moments que formen part de la vida.
Ningú vol ni tria aquests moments, encara que, bo que es pugui viure de la forma més adequada perquè sumi i no resti i que, ja des d’aquestes edats primerenques, puguin començar a integrar aquests fets vitals.
Abraçades.