Som resultat d’un aprenentatge inconscient que arrela i alimenta la personalitat a través de l’ego, com un arbre amb totes les seves ramificacions, donant massa vegades fruits poc digeribles. Aquests fruits poden ser avui malestar o patiment —poc o molt—; no estem gaudint de la vida i necessitem adrenalina per sentir-nos vius.
No ets el que creus ser, sinó el que ets sense necessitat de ser res més. Tan simple com complicat, oi?
De dels dotze cap avall, amb una ment en construcció, anem gravant inconscientment allò que, a partir de la pubertat, s’expressa en nosaltres. Creiem que som això… però només ho vam aprendre. I com que no en som conscients, ho donem per fet i ho convertim en identitat.
Els desitjos i les pors t’assenyalen allò que no ets; la frustració, acompanyada de ràbia o tristesa, t’indica on continues lligat/lligada. Toca identificar i deixar anar. Per ser lliures d’aquesta programació infantil cal autoaprenentatge; cal M.E.C., M.E.C.: Moure El Cul i entrenar.
Es tracta d’adonar-nos que vam aprendre de la millor manera possible amb un pare i una mare que també ens van donar el millor que van saber. Tot i així, anem plens de creences i judicis, de maneres de funcionar cap enfora per agradar o per ser vistos… a vegades fent el millor, a vegades el pitjor.
El patiment humà, en tots els seus nivells, és la campana que avisa: no ets cap d’aquestes formes. I res de fantasies: ho descobriràs en tu a mesura que caminis i practiquis.
Primer, identifica allò que no ets. Després, des de l’adult/a conscient d’aquest joc, amb coherència, decideix què vols ser perquè és el que més t’agrada i et fa bé, sense deixar que els pensaments plens de judicis, peros i “i si…” ho enterboleixin.
Descobreix qui no ets i veuràs que només quedes Tu, tal com Ets. Ja ho vas experimentar de petit/a sense saber-ho. Ara és el moment —si així ho decideixes.
Seeeeguim!
