De la tristesa a la llibertat.
Quan passem la vida intentant gestionar frustracions sense saber com resoldre-les —per falta d’eines o simplement per cansament o peresa— anem carregant la motxilla fins que ja no podem més.
De la tristesa… a la depressió.
Imagina una olla a pressió: quan acumula massa vapor, la vàlvula xiula per avisar-nos.
Abaixem el foc, oi?
En el nostre món interior passa igual.
La tristesa es mostra a través de símptomes mentals, emocionals o físics; és aquesta vàlvula que ens alerta que hi ha massa pressió dins.
Si no parem ni abaixem el foc, l’olla pot explotar.
I la tristesa, no atesa, es transforma en depressió.
No és ni bo ni dolent.
Les etiquetes ajuden a entendre, però també poden empresonar.
Jo prefereixo parlar d’alliberament, no de diagnòstic.
La tristesa arriba per mostrar-nos una frustració: alguna cosa que no estem atenent o que arrosseguem des de fa anys sense adonar-nos-en.
I la ràbia ve del mateix lloc.
Totes dues són senyals que ens conviden a mirar amb més amor allò que fa mal, i a actuar.
Com que no ens van ensenyar a fer-ho de petits, vam aprendre a sobreviure carregant la tristesa a dins.
I és clar, quan pesa massa, caiem.
Les pastilles o qualsevol tècnica poden alleujar el fum, però si no apaguem el foc que el provoca, el patiment tornarà.
Per això, a més del tractament que necessitis, busca la causa, el foc que encara crema dins teu.
Quan deixem de culpar-nos o culpar els altres i, amb humilitat, mirem cap endins, alguna cosa s’obre.
La tristesa es dissol perquè hem atès allò que ens frustrava.
I aleshores surt el sol a dins:
després de la nit més freda, neix l’escalfor més pura.
Acceptar l’infern és el que dissol el miratge del patiment.
Al darrere hi esperen la pau, el goig de viure i la llibertat de l’Amor.
Som-hi, tu pots!!
