Ser conscients del que estem fent sense estar identificat amb el que ens diem, això és la presència i en aquest present és quan sempre podrem donar el millor i continuar aprenent de les coses que ens passen i ja no volem viure més.
El món que sí o si ens tocarà viure és un món des d’aquests valors, la consciència i la presència, perquè estem la majoria de la societat vivint en la inconsciència, encara que no sofrim per això. La desigualtat que hi ha és fruit d’aquesta precisa inconsciència.
Pobres, rics, blancs, negres, bons, dolents? Els uns i els altres representant papers creient que la vida només és això, però si no sabem viure’ns des de l’amor, com podrem viure amb els altres en l’amor? I el veritable amor el trobem en el present quan som conscients.
L’amor no és dual, l’amor és equilibri entre els oposats i no hi ha desequilibri entre els uns i els altres, l’abundància és per a tota la societat. Sí, encara falta molt, però per a mi aquest és el camí, cadascun/a ocupar el seu lloc de l’adult conscient, sent autèntic amb la seva essència humana i servir a si mateix i al món aquest do que únicament té cada persona de manera individual. Tots, i totes. Però la por i el desig és el que ens manté mirant la pastanaga i no veiem el paisatge.
Adonar-se del vel de la ment, com t’explico, és estar en el present de manera conscient i des d’aquí, l’adult ja lliure pot decidir continuar sembrant el mateix, o canviar, perquè sap que només ell recollirà els fruits.
Que aquesta reflexió t’acompanyi a poder mirar-te amb bons ulls i veure la simplicitat i sentit comú del que comparteixo amb tu, des del cor surt amb la intenció que et pugui servir per a estar millor i viure més en la pau, el goig i la llibertat, sí, l’amor.
