Una caixa que vam crear quan érem petits, molt abans de saber posar paraules al que sentíem.
Vam anar guardant-hi tot el que passava al nostre voltant i sobretot el que ens feia mal: el que no podíem expressar, el que ens donava vergonya, el que ens van dir que no tocava sentir… I la vam tancar i protegir bé, perquè érem massa tendres per sostenir-ho sols.
Però ara, d’adults, la caixa continua dins nostre. I tot i que no la mirem, condiciona com vivim, com estimem, com reaccionem davant dels altres i, sobretot, davant de nosaltres mateixos.
Aquest vídeo no tracta de res complicat. És una metàfora senzilla, però que pot remoure molt.
Perquè parla de tu, de mi, de tots aquells que un dia vam aprendre a protegir-nos… però que ara sentim que volem viure més lliures, més autèntics.
La caixa no cal obrir-la a la força, ni hi ha pressa. Però sí mereix ser reconeguda, acompanyada i, amb el temps, ordenada des de l’amor. Entendre que el que patim d’adults té l’arrel en aquesta caixa.
Perquè allò que un dia vam haver d’amagar… ara pot ser el camí de tornada a Casa.
Mira-ho amb calma, amb el cor obert. Potser et recordi la teva pròpia caixa.
Gràcies per estar-hi.
