Cada vegada que recordem un passat que encara ens mou emocionalment, el nostre cervell i inconscient ho viu com a real, més atenuat sovint, però com si estigués passant realment. No distingeix entre el real i l’imaginat.
Recordar les coses que ens fan mal, ens fa més mal que no pas acceptar que van ser com van ser, i, que cal parar de plorar o de cridar per deixar-ho enrere. O, si mai ens hem permès plorar o cridar, caldrà expressar-ho, i donar-nos el permís per fer-ho.
Cal treure de dins allò que fa mal, sempre des del respecte a un/a i la resta. I no quedar-nos enganxats la resta de vida.
Cal atendre i entendre que el que ens fa estar malament és com nosaltres vivim el propi record. Cal doncs si volem viure millor, entendre com és, que és com és, i, què fer per no tornar-hi a ensopegar més vegades, oi?
Cal fer les paus acceptant que el que va ser és el que va ser i que ara, aquí, hi ha una persona al present que no li ha passat pas, només és el record al cap.
El que ens fa patir és el que pensem i després sentim, recordant una altra vegada més el passat dolorós gravat a l’inconscient.
Cal sortir de la programació d’aquell infant que reclamava amor i no li ho podien donar, perquè són els fils inconscients que fan moure l’adult, i la majoria ni sap que és mogut per aquests fils. Per això ho anem recreant.
El patiment és la recreació del dolor. El dolor és a alguna cosa.
Cal parar i saber gestionar el 50% de responsabilitat personal que fa que estigui passant i no m’agrada.
Si volem viure més i més aquest Amor que ja som des de sempre, cal anar apartant aquest estar perduts al passat, ple de pors, o, estar enganxats desitjant un futur que imaginem com el cel on descansar d’aquest patiment o desídia per la vida.
L’Amor només pot respirar el present, només aquí i ara. És aquest únic segon que tenim tu i jo. Tot allò que sobri o falti, neix, creix, es reprodueix i mor al cap.
Entén que els pensaments són la ràdio sorollosa que quan té la mires massa comences a emocionar-te veient més borrós tot el que toca viure.
Consciència i presència per ser observadors de nosaltres. Entrenant a cada moment observar la ment i quan surtin les emocions, atendre sense falta el que ens fa emocionar. Aquest és un camí directe al cor, a l’amor que ja ets. Desprenent-nos del que no som.
