Aquí et deixo una reflexió que s’inspira en la xerrada “Aprendre a morir, una obligació col·lectiva”, a càrrec de la doctora en filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Victoria Camps Cervera, que vaig anar a veure aquest dimarts passat a Manresa. El Servei d’Acompanyament en el Dol de la Catalunya Central celebra el seu 25 aniversari amb un programa d’activitats entorn de la mort digna.
En aquest pòdcast reflexiono sobre temes que va parlar.
Parlo de l’eutanàsia, per a les persones que tenen una malaltia terminal i estan sofrint molt sabent que la mort és a prop. I també va parlar del que ella esmentava “el cansament vital”, persones que sofreixen mental i/o emocionalment amb desitjos d’acabar amb la seva vida plena de sofriment.
No es va fer esment que qui està mental i emocionalment sofrint és perquè té una història personal que no s’ha atès ni gestionat, i menys ordenat, per això l’única solució que tenen les persones és voler posar fi a la seva vida, a través de l’eutanàsia o el suïcidi com a massa/as estan fent.
De manera personal i des del que avui sento i penso, si una persona està vivint des de l’Amor, no té por al sofriment ni necessita escurçar la vida perquè està en pau, goig i llibertat. Qui està en l’amor, no se sent només/a, perquè l’Amor teixeix xarxes d’amistat i germanor de totes les edats. En el vídeo te l’explico més àmpliament aquesta mirada.
Com a societat a part de deixar els estigmes i tabús sobre la mort, encara més hem de posar l’accent que som persones humanes que sofrim perquè hi ha una ferida a sanar, la falta de reconeixement i escolta sincera i conscient dels quals ens van precedir.
Gràcies per aquestes xerrades i que ens ajudin a continuar avançant, reflexionant i creixent!
Bon dia de Tots Sants!
