Sense cap dubte, la desesperació és un dels espais més difícils de gestionar quan estem perduts dins les nostres ments i emocions, com dic, en el caparrot.
La ment es connecta amb les sensacions, sentiments i emocions més difícils de transitar. La desesperació és com una cova profunda, humida, freda, i sobretot, fosca, molt fosca que ni una petita llum pot entrar.
Amb la nostra actitud, podem veure dues maneres comunes d’afrontar-ho, abandonar-se a la desesperació o voler sortir costi el que costi lluitant en contra del que es viu utilitzant tots els recursos possibles per a deixar de sofrir.
Des d’aquesta psicologia conscient, el que fem és simplement acceptar el sofriment, acceptar que estic vivint el que estic vivint sense lluitar perquè s’acabi ni no voler mirar-lo.
La desesperació és no trobar sentit al sofriment. I el sentit és que estem vivint les conseqüències d’unes vivències plenes de desamor que el nostre inconscient alberga. Només és el soroll del passat.
Quan et comences a calmar després d’estar dins la cova, pots mirar amb més tranquil·litat el que està passant per dins i començar l’important, atendre el dolor, és a dir el que causa el sofriment.
