Viure identificat amb el que pensem i sentim és viure des d’aquest ego que és l’encarnació de la programació infantil adquirida inconscientment dels dotze per a baix. Sobrevivim més que vivim.
Les coses són com són, però com les interpretem és cosa nostra i gràcies a la nostra programació.
No és veritat que no puguem canviar la nostra manera de fer les coses, la personalitat és apresa, també podem desaprendre simplement triant viure des del nou, deixant el vell que fins ara havia estat inconscient.
Observar i observar-nos és el que necessitem per a veure quines coses estem fent des de l’ego que només interpreta i es posiciona en una part rebutjant l’altra.
Si ho veiem, podem canviar. Si no ho veiem poc podrà canviar, veritat?
Però si ho veiem i decidim no canviar el que sabem que cal canviar, per què ens queixem? Tela veritat? Com som! jaja
Des del més profund, interpretar és mirar el món des del botxí o la víctima, les dues posicions defensives de la programació infantil de l’ego que es protegeix de la ferida viscuda. La falta de l’experiència de l’Amor a través dels seus pares en la infància.
I per a acabar, perquè només hi ha dues maneres de mirar al món quan hi ha infinites maneres? Perquè aquí parlem de si ho vivim des de la programació infantil a través de l’ego, pensaments i emocions, o a través de la presència i cada vegada més conscients de les nostres inconsciències.
L’adult conscient viu observant sense necessitat de pensar ni en passats ni futurs, ara, aquí, simple, clar. L’única Realitat tangible per a la majoria és el present viscut des dels cinc sentits.
Quan estem identificats amb la ment i emocions, creem infinits mons que pocs, molt pocs podem viure al mateix temps, perquè és al nostre cap, cadascun viu la Realitat a la seva manera, perquè la interpreta!
Sempre vol treure o ficar alguna cosa, i sempre acaba sofrint perquè es frustra. Les ones de la mar venen i es van, no les podem controlar, però sí surfejar.
La vida, el viure des de la pau, el goig i la llibertat, sí, la veritat que és així, viure el Cel aquí en la terra és aquest present natural i simple, l’encarnació de l’Amor mateix és possible. Per a començar, només fa falta responsabilitzar-se i observar-se sense por, ni judici, acceptant les coses com són i triant com i quals volem viure.
Seguim!
