Potser sí, encara que molts donin voltes i voltes a massa llocs abans d’arribar-hi. Camins llargs, eterns, n’hi ha molts que ens portaran a Casa, d’altres per molt que semblin, no acaben d’arribar-hi mai.
La proposta i mirada del que comparteixo en aquest espai és un camí directe, simple, clar i ple de sentit comú, un camí per aprendre a deixar sortir, més i més, l’amor que ets i som.
Aquesta Roma, aquí és simbòlicament Casa, el cor l’Amor que és l’Essència, l’adult conscient.
(Sabies que Roma al revés és Amor?, t’ho havies mirat mai així?)
El camí directe és començar per nosaltres a canviar les coses, sí o sí, des del cor no hi ha escapatòria. Ser coherent, aprenent a posar-se límits, i posar-los quan cal. Ser honest amb un mateix i impecable davant aquelles coses que sabem que hem de posar-hi remei.
I, també, a part de ser impecables, cal ser flexibles! Perquè estem aprenent i donant el millor a cada moment, en les coses més petites i simples, a les més grans i complicades. Siguem el millor amic deixant-nos de jutjar pel que sigui.
Hem de poder practicar això a cada moment que la vida ens posi el que sigui que ho hàgim de practicar. Simple oi?
Quan hi ha intenció d’arribar a l’Amor tan preuat, fàcilment tots els camins et podran portar a Roma, però n’hi ha masses que donen tres voltes al món abans d’arribar-hi, i sincerament, no cal, oi?
Estar presents i conscients davant del que ens passa és un dels camins més directes. A cada decisió només ets tu que tria repetir el que has anat fent fins ara o alimentar noves actituds i més amables amb tu. El que tries, després vius. Si no t’agraden els fruits que n’obtens, per què toca viure’ls?
Acceptar que tenim el cinquanta per cent de responsabilitat en allò que fem i vivim, ens posa en la posició de l’adult conscient que entén més i més de què va el joc i decideix donar el millor. Sap que només depèn d’ell i ella viure o sobreviure. Cal triar deixar de repetir.
Que cada decisió que facis et condueixi més i més al cor, símbol del respecte que hem de tenir-nos per acceptar que tenim una motxilla plena de passat, que deixa de pesar quan obrim els ulls a aquest present que ja no s’identifica amb el que pensa i sent, només viu a través dels cinc sentits i l’observació del que passa, dins i fora.
Anirem deixant el vel de la ment a un costat cada vegada que en prenguem consciència, de fet, és una meditació constant que podem fer. A cada moment decidim el futur, que sigui igual que el passat només depèn de cadascú, només cal alimentar el camí que et porta més a Casa, a l’Amor.
Bon camí, i el caminar! Seguim.
