I si allò a què reaccionem fos simplement la clau per deixar de patir?
I si el patiment sols fos el timbre que ens ho avisa?
Parlarem de dues posicions que podem funcionar davant tot el que fem.
Des del nen o nena que vam ser dels dotze en avall, repetint tot el que va gravar sense adonar-se’n, a través de l’adult encara inconscient del què passa.
O des d’una altra posició, la de l’Adult ja conscient que observa, entén i deixa de resistir-se a què passa, acceptant-ho reaccionant cada vegada menys i fent el que cal fer per aprendre que no es torni a repetir.
Per ser lliure cal un compromís, amb un mateix/a, mirar-se i canviar el cinquanta per cent del què es posa a la història que es viu que no és agradable, perquè segueixi sent com és encara.
És molt simple, molt, però ningú ha dit fàcil, ni tampoc difícil!! Només cal posar-s’hi!
Seguim!!🌞🌞🌞
