Al vídeo hi trobaràs la reflexió i la proposta que faig per fer front a la violència de gènere exercida dins l’àmbit familiar, que sembla ser on es concentren la majoria dels casos… Aquí continuo reflexionant i anant cap endins, cap a les arrels, al lloc on tot comença i acaba donant els seus fruits amb el temps, de vegades fruits podrits.
Podem veure com de perduts estem com a societat quan observem la manca de respecte entre unes persones i altres, i un dels exemples més impactants i dolorosos és la violència de gènere.
Uns pocs homes —que per sort no representen tots els homes— acaben marcant tot un col·lectiu i, encara més, deixen una ferida profunda en les dones que la pateixen. És una realitat dura, que no es pot minimitzar ni justificar de cap manera.
És un tema delicat, amb arrels estructurals, culturals i socials molt profundes, sostingudes per personalitats ferides i per històries viscudes amb massa dolor i poc acompanyament. Tots portem motxilles, però això no eximeix de responsabilitat.
Des de la meva mirada, tan humil com puc i sé, davant de qualsevol conflicte que visc o acompaño, busco sempre el punt mig on cada persona implicada assumeixi el seu 50% de responsabilitat. Mai culpa, però sí responsabilitat. Sense això, no hi ha sortida possible.
Qui s’estima, escull sumar. I qui suma, cultiva el respecte i l’amor cap a si mateix/a i, inevitablement, cap als altres. L’amor no fa mal, no humilia, no domina ni sotmet.
Al vídeo comparteixo aquesta mirada del cinquanta per cent, no per repartir culpes, sinó per poder sortir d’aquests patrons d’inconsciència i sofriment que no tenen res a veure amb l’Amor, sinó amb persones profundament desvaloritzades i amb una autoestima molt ferida.
No hi ha cap excusa per a la violència, excepte la defensa de la pròpia vida. Cap. Els abusos físics són actes totalment condemnables.
I, alhora, tinc la sensació que encara no es dona prou visibilitat als abusos emocionals —la manipulació, el control, la desqualificació— perquè no deixen marques visibles al cos, però sí ferides molt profundes a l’ànima.
La violència física s’expressa majoritàriament des d’una masculinitat ferida, sovint encarnada en homes. La violència emocional, des d’una feminitat també ferida, més present en dones. No és una lluita de sexes, és una crida a mirar-se, a obrir els ulls i, sobretot, el cor.
Homes i dones, amb el seu masculí i femení més o menys ferits, necessitem aprendre —sí o sí— a posar límits clars, amorosos i contundents. Allò que no suma no pot continuar passant.
Al podcast explico l’eina de la Llei del 3: una falta de respecte no es permet més de tres vegades. A partir d’aquí, toca decidir. Això és Amor.
