A vegades, quan torno a escoltar les gravacions abans de compartir-les, em ve un pensament de judici que diu: “Sempre estàs dient el mateix”. I sí… és veritat. No puc parlar d’una altra cosa que no sigui l’essencial: el camí de retorn al cor, a Casa, a la nostra essència més genuïna.
Si no vivim des de la pau, és perquè hi ha alguna cosa en nosaltres —sí, en nosaltres primer— que no està en pau. Tan simple… i tan difícil per a l’ego, que sempre vol tenir raó, demostrar que pot més, controlar. Li costa deixar anar. Ens governa sense descans a través dels personatges que interpreta, fins que hi posem consciència i ho veiem.
El patiment és l’avís més clar i contundent. No importa si és gran o petit, el dolor és dolor; només en canvia la intensitat. I tota arrel del patiment neix a la infància, creix i es fa gran… fins que els fruits amarguen i ja no els volem més.
Per això, situar-se en la posició de l’adult conscient és essencial: mirar el passat sense enganxar-nos-hi, sense reclamar justícia a uns pares que també van ser infants, que van fer el millor que van saber amb l’amor que tenien, condicionat pel seu propi passat.
Si vull viure des de l’Amor autèntic, he d’abraçar la compassió. Fer el millor que puc i sé en cada moment, i des d’aquí, mirar els meus pares amb gratitud, sense repetir el mateix dolor. Posar límits quan cal si és necessari, sense ràbia ni culpa, amb coherència.
Ocupo el meu lloc quan el meu masculí i el meu femení estan en equilibri, quan ho estic amb el meu pare i la meva mare.
Desitjo de tot cor que t’acompanyi allò que comparteixo.
Seguim… 🤍
