Qui s’atreveix a mirar-se amb la intenció de no jutjar-se pel que ha fet fins ara, aprendrà, vivint-ho, que el patiment és el propi Ésser trucant a la porta i dient en veu alta: desperta, desperta del somni de la ment.
El somni comença quan dones més atenció al que et dius mentalment que al que tens davant. Tan bon punt imagines una poma al teu cap, perds la connexió amb el present, perds la presència. Abandones el Paradís —que no és un lloc, sinó un estat— i deixes de practicar l’art de deixar anar.
Aquest Paradís és al voltant perquè primer neix dins: la pau, el goig i la llibertat apareixen en tu i, a poc a poc, les reconeixes a fora, sigui el que sigui que miris. Els mestres més purs ens ho mostren sense esforç: els infants petits ho viuen sense saber-ho, amb una ment que encara s’està formant.
Tornar a Casa vol dir tornar l’atenció cap a nosaltres i, des d’aquí, cap als altres. Despertar és responsabilitzar-se: ocupar el propi lloc sense por ni apego, afrontar el 50 % que ens correspon en tot el que passa, tant allò que resta com allò que suma. Despertar és avançar cada dia; la mida del pas no importa si fas el millor que pots amb el millor que tens.
Camí i destí es fonen: es tracta, sobretot, de desidentificar-se de la ment i habitar més plenament el present, sense permetre que la veu mental i les emocions tenyissin l’ara amb el pes de la nostra motxilla inconscient. Som el resultat d’un aprenentatge infantil que no vam poder escollir: naixem innocents i, segons el que vivim, anem amagant aquell brillo original sota capes d’emocions i pensaments que l’infant incorpora. El vel, abans transparent, es va carregant d’experiències. No hi ha culpa; simplement queda registrat i avui mou els fils del que ens fa patir, molt o poc.
No cal estar malament per voler millorar. El Cel a la Terra és un estat: poder mirar el passat sense soroll, viure el present amb consciència i saber que estàs fent el que toca per transformar la teva realitat. És ocupar el lloc de l’adult despert que ja no s’identifica amb els vestits de l’ego.
Tornar a Casa és viure en aquest Paradís sabent que en ell també hi ha sol i lluna, tempestes i calma profunda, però entenent que aquest estat requereix una cura constant. Som els jardiners del nostre Edèn intern, i la tasca comença per netejar les males herbes que portem dins. Quan retirem el que no som, apareix l’essència: un raig de l’Amor universal que tots compartim. Habitem aquesta essència quan hi ha presència: ser conscients del que passa dins i fora sense deixar-nos arrossegar per emocions ni pensaments i, alhora, aprendre de cada vegada que sí ens arrosseguen —aquest és el nostre 50 %.
Una gran abraçada des d’aquest lloc de retorn. Seeeeeguim!!!
