La nostra personalitat es construeix principalment de manera inconscient durant la nostra infància, des de la ferida produïda per un amor condicionat per les històries dels nostres progenitors. Aquesta personalitat s’estructura des de dues posicions universals, la víctima i el botxí.
Les dues neixen de la desvaloració que impregna la vivència que el nen i nena viuen sense ser conscients. Són estratègies de supervivència per a poder sobreviure a partir de la pubertat, on biològicament comencem el camí cap a l’adultesa.
A partir d’aquestes dues posicions, la nostra personalitat va elaborant els altres personatges segons les circumstàncies particulars i també gràcies a les persones que envolten al nen i nena, amb els pares com a principals actors.
Els personatges són les màscares amb les quals ens vam mostrar al món per a poder viure’l de les millors maneres gràcies a la programació infantil basada més en l’escassetat emocional que en l’abundància.
Des d’aquesta psicologia conscient que et comparteixo, és important adonar-se si quan estem relacionant-nos, estem fent-ho des de la posició de víctima o botxí amb el personatge que sigui, és important adonar-se, parar un segon, respirar i dir-se per a dins: “Ja no soc aquesta víctima i botxí, ni cap personatge!”.
No fa falta relacionar-nos des dels personatges, són les diferents màscares del nostre ego que vol protegir-nos, però ja no el necessitem si estem ocupant el lloc de l’adult i adult conscient de la seva programació infantil.
Víctima i botxí són l’encarnació del nen i nena ferida, ens manté literalment en un món paral·lel que creguem pensant i sentint tot el que vivim. Deixar d’alimentar-ho i utilitzar-ho ens situa en un present on sol hi ha éssers humans fent el millor que saben per a continuar creixent en la llibertat d’aquesta Consciència única.
L’autenticitat no entén de víctimes ni botxins, i menys l’Amor.
Seguim!!
