L’ Amor no fa patir. L’ Amor fa viure.

Despertar és adonar-te que t’estàs identificant amb la teva ment, plena de pensaments i emocions. És posar tota l’atenció en el present, a través dels sentits, ajudant-te amb una respiració ara més profunda i conscient.

Aquí neix la presència: ser conscient del moment present més enllà del vel de la ment. Aquest vel és transparent quan no hi ha pensament, però continua sent l’espai on podem veure una poma si tanquem els ulls i la imaginem.

Entendre-ho —fins i tot experimentar-ho— pot ser senzill. Però no és fàcil mantenir-se en la presència durant gaire temps, i encara menys deixar d’identificar-se amb la ment. Tot i així, amb exercicis senzills, es poden anar ampliant aquests espais de calma.

Aquí hi ha l’arrel del patiment. Però cadascú pateix des de la seva pròpia motxilla, amb tots els seus colors a dins: els més foscos i els més clars, que simbolitzen les històries que a cadascú li ha tocat viure.

El que anomenem símptomes són, en la majoria de persones, la conseqüència d’una ferida inconscient gestada durant la infància. Ni bo ni dolent! Simplement venim d’aquí com a espècie, i estem evolucionant cap a una de més conscient.

La psicologia ens mostra que hi ha unes causes. Hi ha un foc primari: l’amor condicionat rebut, que encara ens ofega amb el fum que genera. Cal comprendre-ho, trobar-li sentit al que ens passa, per poder ordenar-ho i deixar-ho passar.

I és aquí, des del present, on l’adult o l’adulta, si està conscient, pot decidir un nou camí, molt més connectat amb el cor, deixant enrere el passat que fins ara modelava el caràcter i la personalitat.

Aquí neix la veritable llibertat, segons ho he viscut: alliberar-se de la identificació amb la ment pensant, que encara s’emociona a través del cos patint.

L’Amor no fa patir.
L’Amor fa viure.

T’abraço tan bé com sé abraçar-me, amb tot el que sóc.